Filòsofs de la sospita

  Al segle XIX, les teories hegelianes queden destruïdes per una sèrie de filòsofs anomenats filòsofs de la sospita. Aquest són: Marx, Freud i Nietzsche i altres.

Feuerbach, dirà que en la història no actua cap esperit més que l'esperit humà. És l'home qui crea Déu. Per això Déu no és res més que l’essència de l'home. Per tant, cal reduir la teologia a antropologia, cal tornar una altra vegada a l'home (no a l'home individual sinó a l'home com a espècie) aquelles riqueses amb què ell s'ha empobrit i ha enriquit Déu. L'home és un déu per a l'home per tal de vèncer l’alienació religiosa.

Hegel, com a pensador dialèctic, demostra que el que ha passat és el que havia de ser. Marx agafa el mètode dialèctic explicador de l'esdevenir i l'empra com a instrument transformador de la realitat mateixa. D'aquí la cèlebre tesi XI sobre Feuerbach: "Els filòsofs fins ara s'han acontentat amb interpretar el món; el que cal és transformar-lo". Marx continua essent hegelià, perquè com ell mateix diu no fa res més que utilitzar el mètode dialèctic de Hegel. Però no en ordre a aixecar contradiccions per després resoldre-les en el pla especulatiu, sinó per resoldre-les en el pla mateix de la realitat d'on han sortit. És, doncs, la praxi, la relació de l'home amb la natura i no l'esperit el que hi ha en la base de l’existència. Aquest capgirament del hegelianisme que fa Marx fa que la seva filosofia no sigui ja una filosofia "teòrica", sinó més aviat una filosofia dirigida cap a la transformació del món, una filosofia materialista de la realitat "real" i en moviment. Això és, a la fi, el materialisme dialèctic i, com a realitat social, històrica i humana el materialisme històric.

   

La metafísica hegeliana consistia en l’afirmació que Déu existeix. Nietzsche començarà per l’afirmació contrària: Déu ha mort. Amb l'enfonsament del món metafísic desapareix el darrer sentit de les coses. Nietsche vindrà a afirmar el contrari: l'home nihilista és aquell home que s'adona que el món tal com és no haurà de ser, però que el món, tal com hauria de ser, no és.

Per Niestzsche , la vida es regeix per la voluntat de poder, que és el desig o l’impuls per viure.

Marx: L'home depèn de les relacions materials amb les quals les persones es relacionen amb el medi.. L’essència del ésser humà consisteix en les relacions que manté amb el seu treball.

Freud: l’ésser humà no és mou únicament per principis racionals sinó que en tota persona hi ha una part irracional i fins i tot inconscient , que juga un paper molt important en la configuracions de la seva personalitat.

Codi deontològic de l'estudiant

Per tal de mantenir una conducta correcte dins de l'àmbit escolar hem decidit crear aquest codi deontològic de l'estudiant. El subjecte es relaciona de diverses maneres segons amb qui tracta. A continuació tenim els punts caraterístics d'aquestes relacions:

• Relació estudiant-professor

1. No poden haver-hi relacions paternofilials a les classes ja que és díficil avaluar el fill de manera objectiva i igual a la resta d'alumnes.
2. No són tolerades les manifestacions afectuoses d'estima o les relacions sexuals entre alumne i professor dins de l'escola. S'ha de mantenir una relació estrictament professional.
3. Cal mostrar una actitud respectuosa entre estudiants i professors sobretot en els aspectes de silenci i atenció.
4. Per tal d'aprendre la lliçó l'alumne està obligat a fer els deures manats pel professor.

• Relació estudiant-companys de classe

1. És necessari guardar respecte i ajudar en les intervencions quan un company ho necessiti.
2. Es tractaran tots els companys de manera igual, sense cap mena de distinció ja sigui per sexe, raça o religió.

• Comportament a classe

1. Per tal de no interrompre les classes, l'alumnat no es pot aixecar de taula.
2. És obligatori apagar els aparells electrònics en hores lectives i recomanable deixar-los guardats a l'armariet ja que són totalment inecessaris a classe.
3. Cal guardar els objectes de valor a la taquilla pròpia per tal d'evitar robatoris o pèrdues.

Esquemes Unitat 3

Esquema Materialisme segons Karl Marx

Textos de Marx

Hem trobat uns quants text de Marx i n'era dificil escollir-ne un així que n'hem escollit 2:

1.
Nos encontramos, pues, aquí ante dos hechos. En primer lugar, vemos que las fuerzas productivas aparecen como fuerzas totalmente independientes y separadas de los individuos, como un mundo propio al lado de éstos, lo que tiene su razón de ser en el hecho de que los individuos, cuyas fuerzas son aquéllas, existen diseminados y en contraposición los unos con los otros, al paso que estas fuerzas sólo son fuerzas reales y verdaderas en el intercambio y la cohesión entre estos individuos. Por tanto, de una parte, una totalidad de fuerzas productivas que adoptan, en cierto modo, una forma material y que para los mismos individuos no son ya sus propias fuerzas, sino las de la propiedad privada y, por tanto, sólo son las de los individuos en cuanto propietarios privados. En ningún otro período anterior habían llegado las fuerzas productivas a revestir esta forma indiferente para el intercambio de los individuos como tales individuos, porque su intercambio era todavía limitado. Por otra parte, a estas fuerzas productivas se enfrenta la mayoría de los individuos, de quienes estas fuerzas se han desgarrado y que, por tanto, despojados de todo contenido real de vida, se han convertido en individuos abstractos y, por ello mismo, sólo entonces se ven puestos en condiciones de relacionarse los unos con los otros como individuos.

2.

La única relación que aún mantienen los individuos con las fuerzas productivas y con su propia existencia, el trabajo, ha perdido en ellos toda apariencia de actividad propia y sólo Conserva su vida empequeñeciéndola. Mientras que en los períodos anteriores la propia actividad y la creación de la vida material aparecían separadas por el hecho de atribuirse a personas distintas, y la creación de la vida material, por la limitación de los individuos mismos, se consideraba como una modalidad subordinada de la propia actividad, ahora estos dos aspectos se desdoblan de tal modo, que la vida material pasa a ser considerada como el fin, y la creación de esta vida material, el trabajo (ahora, la única forma posible, pero forma negativa, como veremos, de la propia actividad), se revela como medio.